Per escalfar motors, vam començar la setmana fent un cop d’ull al quadre d
els sons del català (p. 12). No ens hi vam entretenir gaire perquè ja hem descrit els sons de la nostra llengua a mesura que anaven apareixent en els diversos apartats d’ortografia, així que només cal repassar-los amb els
exercicis 2 i 3 de la pàgina 16.
També com a repàs, heu fet les
preguntes de la pàgina 10, sobre
els orígens i el context de la llengua catalana, i heu fet el primer
exercici de comprensió lectora, a la pàgina 11.
Si la setmana anterior havíem vist
l’oració segons la gramàtica d’en Moll, aquesta setmana l’hem repassada amb el tema corresponent del llibre
(p. 23) i heu anat fent els
exercicis 2, 3, i 4 de la pàgina 26.
Hem continuat amb la morfologia de l’adjectiu
(p. 41) i els
exercicis 1, 2, 3, 4 i 6 de les pàgines 44 i 45.
El tema que ens ha ocupat més durant aquesta setmana ha estat el de
la llengua estàndard. Hem mirat de definir què és un estàndard, de què està format l’estàndard de la llengua catalana, quines dificultats d’aplicació té, com hi hem de contribuir i quines pors hem de perdre. Per fer-ho hem seguit les unitats següents:
El lèxic patrimonial (p. 27), on hem vist la diferència, que ja coneixíem, entre el vocabulari patrimonial que tots compartim i els cultismes de la llengua. I n’hem fet els
exercicis 1, 2, 3 i 4 de les pàgines 28 i 29.
Nivells de llenguatge i registres lingüístics (p. 33), que són el nivell culte, l’estàndard, el col•loquial i el vulgar. L’estàndard és el que es correspon amb un registre neutre, és a dir, el que farem servir quan redactem un text que vulguem que sigui entès per qualsevol parlant de la nostra llengua, i que pot tenir una intenció que vagi des de la divulgació fins a la creació d’un text literari. D’aquesta unitat heu de respondre les
preguntes de la pàgina 35.
La varietat estàndard (p. 10), sobre la qual hem deixat clares algunes idees. La llengua estàndard és una qüestió de voluntat i de consciència: de consciència d’una llengua comuna i de la voluntat dels seus parlants d’adaptar-se a un estàndard que permeti entendre qualsevol producció en la seva llengua i ser entesos per qualsevol persona, sigui d’on sigui. També hem vist que l’estàndard de la llengua catalana és composicional, és a dir, que es compon d’elements de totes les seves variants geogràfiques (però no és una llengua de laboratori) i que qualsevol persona ha de renunciar a elements de la seva pròpia variant que l’estàndard no accepta, malgrat que siguin correctes, vàlids i necessaris en altres registres i en moltes situacions. I, finalment, que no hem de sospitar de cada paraula que vulguem escriure. Ja hem dit que l’estàndard és el registre neutre (més o menys formal) de la llengua, i el que hem de pensar és si el que hem escrit s’adiu amb la intenció del text, si s’adapta als destinataris i si no és difícil de comprendre.
A banda de fer els
exercicis 1, 3 i 4 de les pàgines 243 i 244, per comprovar els límits i les possibilitats de l’estàndard hem vist dos textos del filòleg
Gabriel Bibiloni: “
Bon dia tot el dia” i “
Bon vespre quan és fosc”. Aquests dos textos són articles escrits per un mallorquí i publicats al
Diari de Balears. Els hem llegit atentament i hem vist que contenen les formes verbals segons la conjugació de les Illes Balears, paraules pròpies que no dificulten la comprensió en la llengua general i que no es fan estranyes ni forçades per a cap lector, sigui de la banda que sigui del domini lingüístic o sigui un estranger que llegeix i entén la nostra llengua.
Finalment, tingueu molt en compte que qualsevol paraula de la llengua catalana és de tothom qui l’empri, i que no us ha de recar de fer servir vocabulari, construccions i fraseologia que no formi part de la vostra llengua col•loquial. Una persona que vulgui expressar-se amb riquesa, correcció i coherència en la seva llengua, ha de començar per fer-se-la seva i acceptar com a propis la totalitat dels elements que la conformen.
