Després de tres setmanes dedicades a l’estudi dels pronoms àtons, hem fet una setmana més lleugera i hem començat a conèixer
la divisió dialectal de la llengua catalana.
D’entrada, cal veure quina és la
distinció entre català oriental i català occidental, geogràfica i lingüística
(p. 55). Recordeu que, a part de totes les característiques que podríem anar establint, les dues diferències bàsiques entre aquests dos blocs dialectals són: 1) la distinció entre
a i
e àtones a la part occidental, que es confonen en una vocal neutra a la part oriental i 2) la distinció entre
u i
o àtones a la part occidental que es tanquen en una
u a la part oriental. A partir d’aquí vam anar agrupant les variants geogràfiques segons si pertanyien al bloc occidental o al bloc oriental. Cal repassar aquestes dades fent
l’exercici de la pàgina 57.
El primer dialecte que vam conèixer va ser
el rossellonès que, com el seu nom indica, és el propi de l’antic comptat del Rosselló,
la part de Catalunya que Felip IV regalà al rei de França sense comunicar-ho a les Corts catalanes. També s’anomena, pel fet de ser al nord, català septentrional. Per percebre les característiques d’aquesta varietat, vam sentir la cançó “L’allioli”, del cantautor Joan Pau Giné. Podeu recuperar-la
en aquest enllaç (fixeu-vos que el títol està mal escrit). També podeu veure un dels reportatges de la sèrie "Els confins de la llengua", que va fer el diari
Avui, i que no vam tenir temps de veure a classe: el que està
dedicat a Perpinyà. Sobre tot, fixeu-vos com parla el presentador, Jordi Palmer, per no fer servir mai el mateix model de llengua, atès que no controla la llengua estàndard i no s’hauria d’atrevir a posar-se davant d’una càmera.
El segon dialecte de què vam parlar dimarts va ser
el català central (p. 80). No vam entrar gaire en les seves variants (salat, barceloní i tarragoní), però podeu recordar, per exemple, que el parlar salat conserva l’ús dels articles
es, sa, es, ses; o que el tarragoní és l’únic del principat de Catalunya que manté la distinció entre
b i
v. Si voleu veure algun exemple de parlar salat, podeu recuperar aquella esquela d’un senyor de Cadaquès que vam veure a classe
prement aquí. Per treballar aquests dos dialectes cal fer
l’exercici de la pàgina 81.
El segon dia vam parlar d
el balear (p. 103), sense allargar-nos-hi gaire per raons òbvies, i de
l’alguerès (p. 104), per al qual també vam veure el reportatge corresponent, que podeu recuperar
aquí. Fixeu-vos que, sempre que veiem el lèxic propi o les característiques d’algun dialecte, podem adonar-nos que no tenen perquè ser exclusius (tot i que també n’hi ha), sinó que sovint podem establir paral•lelismes morfològics, sintàctics, lèxics o fonètics entre els diferents dialectes.
Feu també l’exercici de la pàgina 105.
Finalment, els darrers dialectes que hem treballat han estat
el català nord-occidental (p. 129) que, evidentment, és al nord i a l’occident dels Països Catalans, i
el valencià (p. 130), al País Valencià, amb evidents característiques comunes i entre els quals fa de frontissa el subdialecte tortosí, que comparteix característiques de tots dos. Sobre aquests dos dialectes vam veure els reportatges dedicats
a la comarca del Matarranya,
a l’illa de Tabarca i
al Carxe. Adoneu-vos que, curiosament, els únics parlants que fan servir el terme “xapurrat” (estàndard:
xampurrat o
enxampurrat) per definir la llengua que parlen són els del Carxe i els de les comarques catalanoparlants de l’Aragó. És a dir, aquells parlants que parlen una llengua no espanyola en un territori on l’única llengua oficial és l’espanyol. Sobre aquests dos dialectes cal fer
l’exercici de la pàgina 131.
